Parar o no parar…

Al Japó! Farà un mes vaig llegir a la revista Lonely Planet que al Japó hi existia un grup indígena anomenat Ainu, i que provenien de Sibèria. Va ser tota una sorpresa, i m’agradava la idea de fer una parada al Japó en la volta al món. Però ara estic una mica confusa, ja que la Wikipedia explica que els orígens d’aquest grup no són clars. I, pel què sembla, no s’aclariran en els propers anys:

Els orígens dels Ainu encara no han estat del tot determinats. Sovint s’han considerat Jomon, nadius del Japó del període Jomon. “Els Ainu havien viscut en aquest lloc cent mil anys abans que els Fills del Sol arribessin”, diu una Yukar Upopo (llegenda Ainu). La cultura Ainu data del 1200 d.C. I recerques actuals suggereixen que s’haurien originat a partir de la unió entre les cultures Okhotsk i Satsumon. La seva economia es basava en les granges, i també en la caça, pesca i recol·lecció.

Els homes Ainu tenen força pèl al cos, tradicionalment. Anteriorment, alguns investigadors havien proposat un origen caucàsic, tot i que més recentment les anàlisis d’ADN no han trobat cap traça d’aquests suposats avantpassats. Aquestes anàlisis genètiques han mostrat que els Ainu pertanyen majoritàriament a Y-haplogrup D. L’únic altre lloc a part del Japó on aquest grup és comú és al Tíbet i a les illes Andaman, a l’oceà Índic. En un estudi elaborat per Tajima et al. (2004), dues mostres d’un total de 16 (és a dir, el 12,5 %) d’homes Ainu pertanyien al haplogrup C3, que és el cromosoma Y més comú entre els indígenes de l’est de Rússia i Mongòlia. Hammer et al. (2005) van extraure una altra mostra de quatre homes Ainu, i van descobrir que un d’ells (un ¼ o un 25% de la mostra) pertanyia a l’haplogrup C3. Alguns investigadors han especulat que aquesta minoria de portadors de l’haplogrup C3 podrien demostrar un cert grau d’influència genètica unidireccional provinent dels Nivkhs, amb qui els Ainu han tingut interaccions culturals a llarg termini. D’acord amb Tanaka et al (2004), el seu llinatge ADNmt consisteix principalment en l’haplogrup i (21,6%) i l’aplogrup M7a (15,7%). Una recent reavaluació dels trets cranials suggereix que els Ainu mostren més semblança amb els Okhotsk que amb els Jomon. Això concorda amb la referència sobre la cultura Ainu com a mescla dels Okhotsk i els Satsumon.

Hi ha qui ha especulat sobre els Ainu com a descendents d’una raça prehistòrica d’on també s’haurien originat pobles aborígens australians. En el llibre de Steve Olson “Mapping Human History” (pg. 133) es descriu el descobriment de fòssils que daten de 10.000 anys enrera, que representen restes dels Jomon, un grup que té els trets facials molt propers als indígenes de Nova Guinea i Australia. Després d’una nova onada d’immigració, probablement des de la península de Koreal, fa uns 2.300 anys, del grup Yayoi, els Jomon de “pura sang” van ser empesos cap al nord del Japó. Informació genètica ha suggerit que els japonesos moderns descendeixen tant dels Yayoi com dels Jomon.

A finals del segle XX, va especular-se bastant sobre si la gent d’aquell grup relacionat amb els Jomon podrien haver estat alguns dels primers pobladors d’Amèrica del Nord. Aquesta hipòtesi està basada sobretot en evidències òssies i culturals trobades en les tribus de l’oest d’Amèrica del Nord, així com en algunes zones de l’Amèrica del Sud. És possible que Amèrica del Nord tingués diferents grups entre els seus primers pobladors, i aquests parents dels Jomon podrien ser un d’ells. Kennewick Man també s’ha citat algun cop com a corroboració d’aquesta hipòtesis.

Els estudis pioners sobre mapificació genètica duts a terme per Cavalli-Sforza han mostrar un marcat gradient en les freqüències genètiques centrades en l’àrea del voltant del Japó, més en concret en l’arxipèlag japonès, que distingeix aquestes poblacions de la resta de l’est d’Àsia i de la majoria del continent americà. Aquest gradient apareix com el tercer moviment genètic més important (en altres paraules, el tercer component principal de variació genètica) a Euràsia, després de la gran expansió des del continent Africà, que mostra un continuum centrat en Aràbia i les parts adjacents de l’Orient Mitjà, i un segon continuum que distingeix les regions del nord d’Euràsia i Sibèria particularment de les regions del sud. Això donaria suport a la teoria sobre el període Jomon o fins i tot pre-Jomon.

Jomon i Yayoi són períodes japonesos. Per aquí hi ha molta informació nova, he estat buscant sobre les paraules marcades amb negreta:

Els Nivkhs (també Nivkh, Nivkhi, o Gilyak; etònim: Nivxi; llengua, нивхгу – Nivxgu) són un grup indígena que habita la part nord de l’illa de Sakhalin i la regió de l’estuari del riu Amur, administrada per Rússia. Els Nivkh són principalment pescadors, caçadors i criadors de gossos. Els Nivkh són semi-nòmades, ja que viuen a la costa a l’estiu i a l’interior a l’hivern, al costat de rierols i rius per pescar salmó. La terra on habiten es caracteritza com a taiga, amb hiverns amb neu abundant i estius suaus, i amb pocs arbres. Es creu que els Nivkh són els habitants originaris d’aquesta zona, potser a partir de grups que van migrar des de la regió de Transbaikal durant el pleistocè tardà.

Els Nivkh han sofert fortament d’influències foranes, la primera de les quals va ser la migració dels pobles de Tungus; després les dinasties de Manxúria i Xina van obligar-los a pagar tributs. A finals del segle XIX, els cosacs russos van annexionar i colonitzar les terres Nivkh, on encara ara formen una petita i menystinguda minoria. Avui dia, els Nivkh viuen seguint l’estil de vida rus, i a causa de l’explotació pesquera i la pol·lució dels corrents fluvials han adoptat molts trets de la gastronomia russa. Els Nivkh practiquen el xamanisme, molt important pel festival hivernal de l’Ós, tot i que alguns d’ells s’han convertit al cristianisme ortodox rus.

Segons el cens rus de 2002 són 5.287; la majoria d’ells russòfons, amb només un 10% que parla la seva llengua nadiua, el Nivkh, considerat un llenguatge aïllat, tot i que per conveniència sovint s’agrupa amb les llengües paleosiberianes. La llengua Nivkh es divideix en quatre dialectes, tot i que aquests sovint s’agrupen amb els veïns chukotko-kamchatkan i les llengües altaiques.

De moment no he trobat res sobre els Okhotsk i els Satsumon. Tot plegat és una mica confús ara mateix. Potser caldria tenir en compte més coses, com ara la forma de vida dels Ainu, les seves creences religioses o la seva cultura material. A veure què en sorgeix aleshores.