Connexió entre llengües de Sibèria i Alaska: noves recerques

Març 30, 2008 a les 3:31 pm | Arxivat a alaska, Llengües, Na-Dene | Deixa un comentari
Etiquetes: , , , , , , , , ,

Estic molt contenta amb això que he trobat! Estava llegint Anthropology.net, i han publicat un article sobre Sibèria i els nadius d’Alaska del National Geographic. El podeu llegir aquí, o en aquest mateix bloc:

L’enllaç entre les llengües siberianes i les dels nadius americans. Un inici.

John Roach
per National Geographic News
26 de març, 2008

Una llengua en perill d’extinció a la remota Sibèria central comparteix una llengua materna amb una dotzena de llengües d’Amèrica del Nord parlades milers de quilòmetres més enllà, confirmen les noves recerques. La troballa permetria als lingüistes de sospesar com Amèrica va començar a ser poblada, d’acord amb Edward Vajda, director del Centre pels Estudis de l’àsia Oriental i Occidental de la Universitat de Belingham.

Des de 1923 els investigadors han suggerit que existeix una connexió entre les llengües asiàtiques i nordamericanes, però aquest és el primer cop que aquesta connexió s’ha demostrat a partir d’estàndards, afirma Vajda, que ha estudiat aquesta relació durant més de quinze anys. Investigadors anteriors havien recopilat llistes de paraules semblants, però els seus mètodes no eren científics. Aquestes semblances, diu Vajda, poden ser considerades casualitats tot i que representin una evidència genuïna. Així que Vajda va desenvolupar un altre mètode. “He establert un sistema sencer de vocabulari similar i també paral·lels gramaticals, bàsicament sobre l’estructuració dels prefixes verbals”, diu.

Llengua en perill d’extinció

La seva recerca enllaça la família lingüística del Vell Món del Yeniseic a la Sibèria Central amb la família Na-Dene de llengües a l’Amèrica del Nord. La família Yenisec inclou les llengües ja extingides Yugh, Kott, Assan, Arin, i Pumpokol. Ket és l’única llengua que encara sobreviu, amb menys de 200 parlants, la majoria d’ells amb més de 50 anys, segons Vajda. “En un parell de generacions el Ket probablement s’haurà extingit”, afirma. (Notícies relacionades: “Languages Racing to Extinction in 5 Global ‘Hotspots’” [September 18, 2007].)
La família Na-Dene inclou llengües que es parlen pel grup de tribus Athasbaskan als EUA i Canadà, així com per la gent Tlingit i Eyak. L’última parlant d’Eyak va morir el gener passat.

Vajda va presentar els seus resultats el febrer, en una trobada de lingüistes al Centre de Llengües Nadiues d’Alaska, a Fairbanks.

Establint la connexió

Vajda va establir que l’enllaç entre la família Yeniseic i Na-Dene a partir de l’observació del sisteme de prefixació verbal. Aquests prefixes no existeixen en cap altra llengua del nord d’Àsia. “Tan sols les llengües Na-Dene tenen un sistema de prefixes verbals molt semblant al Yeniseic”, afirma. A partir d’aquí Vajda ha trobat algunes dotzenes de cognats, paraules que pertanyen a diferents llengües però que son semblants des d’un punt de vista fonètic i semàntic. Aquests resultats encaixen amb els treballs anteriors de Merritt Ruhlen, un antropòleg de la Universitat de Stanford a Califòrnia; qui, segons Vajda, va descobrir els primers cognats del Yeniseic i els Na-Dene. Vajda també assenyala que aquests cognats tenen correspondència fonètica. “He connectat sistemàticament les estructures de les llengües Yeniseic amb les estructures del Na-Dene modern” – diu Vajda – “les meves comparacions no mostren tan sols semblances formals, si no que també mostro que hi ha un sistema al darrera”.

Johanna Nichols és una lingüista a la universitat de Califòrnia a Berkeley, que va assistir a la torbada on Vajda va presentar la seva recerca. Amb l’excepció de la família Eskimo-Aleut que s’estén al llarg de l’estret de Bering i les Illes Aleutianes, aquesta és la primera demostració exitosa que existeix una connexió entre una llengua de l’Antic i el Nou món”, diu Nichols.

Llengua originària

Vajda afirma que la seva recerca situa la lingüística al mateix escenari que l’arqueologia, l’antropologia i la genètica pel que fa als estudis sobre la història dels éssers humans al Nord d’Àsia i Nord Amèrica. Ni el Ket modern ni el Na-Dene representen la llengua originària. Per exemple, probablement alguns sons de del Na-Dene són més propers al tronc comú que els del Yeniseic. Algunes altres paraules en Yeniseic, però, són probablement més antigues.

A partir de les evidències arqueològiques de les migracions humanes a través de l’estret de Bering, la connexió lingüística es podria remuntar a, com a mínim, 10.000 anys enrera. Si això és cert, segons Vajda es tractaria de l’enllaç lingüístic més antic demostrat fins avui dia. Encara falta, però, molta recerca sobre quan es van originar aquestes llengües i com van integrar-se ne diverses cultures abans que això s’accepti, afirma Nichols. “No crec que hi hagi cap raó per assumir que aquesta connexió es remunti a fa 10.000 anys. Segurament es deu tractar d’un episodi tardà en una història de l’assentament més llarg i més complex”, diu ella.

Sent jo mateixa filòloga, estic fascinada per aquest descobriment. Són molt bones notícies, enhorabona pels investigadors! A veure si troballes com aquesta contribueixen a fomentar i expandir l’ús i conservació d’aquestes llengües ignorades.

Anuncis

Survival International: els pobles de Sibèria

Març 28, 2008 a les 1:29 am | Arxivat a Noms, Sibèria | Deixa un comentari
Etiquetes: , , , , ,

Fa poc vaig començar una sèrie d’entrades enllaçant informació oferta per Survival International. Aquesta setmana, continuo amb els pobles indígenes de Sibèria. Quan era petita, vaig sentir alguna cosa d’aquesta regió perquè era un lloc inhòspit on s’hi deportava gent. Tot i això, vaig el nom i l’indret em van atreure. Per això quan l’any passat en vaig trobar una publicació d’un diari de viatge il·lustrat, la vaig comprar. I encara penso que tot i la seva duresa deu ser un lloc que val la pena descobrir.

Pobles indígenes de Sibèria

Les 30 diferents tribus que s’han recomptat a Sibèria van des de les formades per unes 200 persones (els Oroks) a 34.000 (els Nenet). Viuen en una àrea que cobreix el 58% de Rússia.

Com viuen? Algunes d’aquestes tribus són criadors nòmades de rens, que habiten a la tundra àrtica o a la taiga, el bosc de coníferes propi d’aquestes latituds. Tot i que la cria de rens és la seva activitat tradicional, avui dia la seva economia es basa no tan sols en això si no també en la caça i la recol·lecció, i sovint viuen en assentaments estables. El percentatge de població d’aquestes tribus que preserva el seu mode de vida nòmada ha caigut del 70% al 10% en els últims darrers 35 anys. Les llengües que parlen pertanyen a diverses famílies lingüístiques; algunes sense cap vincle amb d’altres llengües, i cap d’elles té relació amb el rus. Algun dels grups més nombrosos, els Sakha (anteriorment anomenats Yakuts) i els Komi, tenen les seves pròpies repúbliques dins de l’estat rus.


A quins problemes s’encaren?
Sota l’administració soviètica els pobles indígenes van perdre la seva terra en favor de les indústries estatals. Amb la industrialització, les seves regions van ser preses per estrangers, i les autoritats van fer nombrosos esforços per eliminar la llengua, cultura i forma de vida indígena. Avui dia, els seus problemes més importants són la degradació del medi ambient causada pel gas, el petroli i la tala d’arbres, així com la falta de drets sobre la seva terra.


Com hi ajuda Survival?
Survival dóna suport a les associacions indígenes russes com ara l’Associació Russa de Pobles Indígenes del Nord, (RAIPON), recolzant les seves demandes quant al dret de veto o de compensació quan es duen a terme projectes industrials en la seva terra. També donen suport a la crida a Rússia perquè signi el conveni Internacional d’Organització del Treball, apartat 169, on es reconeixen els drets dels pobles indígenes i, específicament, el seu dret a que es reconeguin les terres on habiten com a pròpies.

Ha estat molt sorprenent per a mi veure com està relacionada la falta de respecte cap als drets de les tribus indígenes amb el medi ambient, ja sigui a Sibèria, Escandinàvia o el Labrador, i com se’ls expulsa de les seves terres perquè només es veuen com a font de recursos energètics.

Parar o no parar…

Març 25, 2008 a les 1:50 am | Arxivat a Noms, Origen | Deixa un comentari
Etiquetes: , , , , ,

Al Japó! Farà un mes vaig llegir a la revista Lonely Planet que al Japó hi existia un grup indígena anomenat Ainu, i que provenien de Sibèria. Va ser tota una sorpresa, i m’agradava la idea de fer una parada al Japó en la volta al món. Però ara estic una mica confusa, ja que la Wikipedia explica que els orígens d’aquest grup no són clars. I, pel què sembla, no s’aclariran en els propers anys:

Els orígens dels Ainu encara no han estat del tot determinats. Sovint s’han considerat Jomon, nadius del Japó del període Jomon. “Els Ainu havien viscut en aquest lloc cent mil anys abans que els Fills del Sol arribessin”, diu una Yukar Upopo (llegenda Ainu). La cultura Ainu data del 1200 d.C. I recerques actuals suggereixen que s’haurien originat a partir de la unió entre les cultures Okhotsk i Satsumon. La seva economia es basava en les granges, i també en la caça, pesca i recol·lecció.

Els homes Ainu tenen força pèl al cos, tradicionalment. Anteriorment, alguns investigadors havien proposat un origen caucàsic, tot i que més recentment les anàlisis d’ADN no han trobat cap traça d’aquests suposats avantpassats. Aquestes anàlisis genètiques han mostrat que els Ainu pertanyen majoritàriament a Y-haplogrup D. L’únic altre lloc a part del Japó on aquest grup és comú és al Tíbet i a les illes Andaman, a l’oceà Índic. En un estudi elaborat per Tajima et al. (2004), dues mostres d’un total de 16 (és a dir, el 12,5 %) d’homes Ainu pertanyien al haplogrup C3, que és el cromosoma Y més comú entre els indígenes de l’est de Rússia i Mongòlia. Hammer et al. (2005) van extraure una altra mostra de quatre homes Ainu, i van descobrir que un d’ells (un ¼ o un 25% de la mostra) pertanyia a l’haplogrup C3. Alguns investigadors han especulat que aquesta minoria de portadors de l’haplogrup C3 podrien demostrar un cert grau d’influència genètica unidireccional provinent dels Nivkhs, amb qui els Ainu han tingut interaccions culturals a llarg termini. D’acord amb Tanaka et al (2004), el seu llinatge ADNmt consisteix principalment en l’haplogrup i (21,6%) i l’aplogrup M7a (15,7%). Una recent reavaluació dels trets cranials suggereix que els Ainu mostren més semblança amb els Okhotsk que amb els Jomon. Això concorda amb la referència sobre la cultura Ainu com a mescla dels Okhotsk i els Satsumon.

Hi ha qui ha especulat sobre els Ainu com a descendents d’una raça prehistòrica d’on també s’haurien originat pobles aborígens australians. En el llibre de Steve Olson “Mapping Human History” (pg. 133) es descriu el descobriment de fòssils que daten de 10.000 anys enrera, que representen restes dels Jomon, un grup que té els trets facials molt propers als indígenes de Nova Guinea i Australia. Després d’una nova onada d’immigració, probablement des de la península de Koreal, fa uns 2.300 anys, del grup Yayoi, els Jomon de “pura sang” van ser empesos cap al nord del Japó. Informació genètica ha suggerit que els japonesos moderns descendeixen tant dels Yayoi com dels Jomon.

A finals del segle XX, va especular-se bastant sobre si la gent d’aquell grup relacionat amb els Jomon podrien haver estat alguns dels primers pobladors d’Amèrica del Nord. Aquesta hipòtesi està basada sobretot en evidències òssies i culturals trobades en les tribus de l’oest d’Amèrica del Nord, així com en algunes zones de l’Amèrica del Sud. És possible que Amèrica del Nord tingués diferents grups entre els seus primers pobladors, i aquests parents dels Jomon podrien ser un d’ells. Kennewick Man també s’ha citat algun cop com a corroboració d’aquesta hipòtesis.

Els estudis pioners sobre mapificació genètica duts a terme per Cavalli-Sforza han mostrar un marcat gradient en les freqüències genètiques centrades en l’àrea del voltant del Japó, més en concret en l’arxipèlag japonès, que distingeix aquestes poblacions de la resta de l’est d’Àsia i de la majoria del continent americà. Aquest gradient apareix com el tercer moviment genètic més important (en altres paraules, el tercer component principal de variació genètica) a Euràsia, després de la gran expansió des del continent Africà, que mostra un continuum centrat en Aràbia i les parts adjacents de l’Orient Mitjà, i un segon continuum que distingeix les regions del nord d’Euràsia i Sibèria particularment de les regions del sud. Això donaria suport a la teoria sobre el període Jomon o fins i tot pre-Jomon.

Jomon i Yayoi són períodes japonesos. Per aquí hi ha molta informació nova, he estat buscant sobre les paraules marcades amb negreta:

Els Nivkhs (també Nivkh, Nivkhi, o Gilyak; etònim: Nivxi; llengua, нивхгу – Nivxgu) són un grup indígena que habita la part nord de l’illa de Sakhalin i la regió de l’estuari del riu Amur, administrada per Rússia. Els Nivkh són principalment pescadors, caçadors i criadors de gossos. Els Nivkh són semi-nòmades, ja que viuen a la costa a l’estiu i a l’interior a l’hivern, al costat de rierols i rius per pescar salmó. La terra on habiten es caracteritza com a taiga, amb hiverns amb neu abundant i estius suaus, i amb pocs arbres. Es creu que els Nivkh són els habitants originaris d’aquesta zona, potser a partir de grups que van migrar des de la regió de Transbaikal durant el pleistocè tardà.

Els Nivkh han sofert fortament d’influències foranes, la primera de les quals va ser la migració dels pobles de Tungus; després les dinasties de Manxúria i Xina van obligar-los a pagar tributs. A finals del segle XIX, els cosacs russos van annexionar i colonitzar les terres Nivkh, on encara ara formen una petita i menystinguda minoria. Avui dia, els Nivkh viuen seguint l’estil de vida rus, i a causa de l’explotació pesquera i la pol·lució dels corrents fluvials han adoptat molts trets de la gastronomia russa. Els Nivkh practiquen el xamanisme, molt important pel festival hivernal de l’Ós, tot i que alguns d’ells s’han convertit al cristianisme ortodox rus.

Segons el cens rus de 2002 són 5.287; la majoria d’ells russòfons, amb només un 10% que parla la seva llengua nadiua, el Nivkh, considerat un llenguatge aïllat, tot i que per conveniència sovint s’agrupa amb les llengües paleosiberianes. La llengua Nivkh es divideix en quatre dialectes, tot i que aquests sovint s’agrupen amb els veïns chukotko-kamchatkan i les llengües altaiques.

De moment no he trobat res sobre els Okhotsk i els Satsumon. Tot plegat és una mica confús ara mateix. Potser caldria tenir en compte més coses, com ara la forma de vida dels Ainu, les seves creences religioses o la seva cultura material. A veure què en sorgeix aleshores.

Situant Newfoundland i Labrador

Març 21, 2008 a les 8:51 pm | Arxivat a Innu, Llengües, Mapes | Deixa un comentari
Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

Continuem amb els pobles indígenes del Canadà. Avui, en una conversa de bar amb companys de feina, ha sortit el tema. Tots dos havien estat al Canadà, i m’han estat comentant algunes coses. No n’hem tret l’aigua clara, de la situació, però sí algunes pistes per seguir buscant. Més concretament, m’han comentat que havia estat notícia fa uns deu anys que Canadà donava autonomia a una de les zones tradicionalment indígenes. A partir d’aquí, cap a la Wiki a remenar:

Pel que fa al territori dels Innu, l’any 1869 era una província britànica independent del Canadà. Aquell mateix any, mitjançant unes eleccions, es va decidir que, tot i que el govern canadenc mantindria el contro sobre els impostos i la política econòmica, Newfoundland es mantindria sota domini britànic. L’any 1907 Newfoundland i Labrador adquiriren l’estatus de dominion, una mena de província autònoma. Tot i així, l’any 1933 el govern de Newfoundland va caure, i durant la Segona Guerra Mundial el Canadà es va encarregar de la seva defensa. A partir d’aquests fets, l’estatus d’aquest territori va quedar en entredit. L’any 1948, amb un marge molt estret, la majoria de ciutadans van votar en un referèndum i van esdevenir part de la confederació canadenca; així, el 31 de març de l’any següent Newfoundland i Labrador va esdevenir la desena i darrera província canadenca.

Geogràficament, la província està formada per l’illa de Newfoundland i la part continental de Labrador, a la costa atlàntica del Canadà. El nom de “Newfoundland” prové de l’anglès “New found land”, una traducció del llatí “Terra Nova”; el de Labrador prové del portuguès “lavrador”, un títol que significa “terratinent” que ostentava l’explorador portuguès de la regió, João Fernandes Lavrador.

A l’octubre de 2007 s’estimava que la població total de la província era de 507.475 persones. Quant a la seva composició lingüística, Newfoundland té els seus propis dialectes de l’anglès, en francè si també l’islandès. El dialecte anglès de Labrador té molts trets en comú amb el de Newfoundland. A més a més, Labrador té les seves pròpies varietats dialectals d’Innu-aimun i Inuktitut.

El cens del 2006 comptabilitzava un total de 505.469 persones, de les quals 499.830 responien així quan se’ls demanava per la llengua materna:

 

1. Anglès 488,405 97.7%
2. Francès 1,885 0.4%
3. Montagnais-Naskapi 1,585 0.3%
4. Xinès 1,080 0.2%
5. Espanyol 670 0.1%
6. Alemany 655 0.1%
7. Inuktitut 595 0.1%
8. Urdu 550 0.1%
9. Àrab 540 0.1%
10. Neerlandès 300 0.1%
11. Rus 225 ~
12. Italià 195 ~

La pàgina web del govern de Newfoundland i Labrador també ofereix força informació, on hi destaca un apartat sobre els aborígens del Labrador. Tot això, però, en propers capítols :)

Les poblacions Innu a la península del Labrador

Març 17, 2008 a les 11:00 pm | Arxivat a Innu, Llengües, Mapes | Deixa un comentari
Etiquetes: , , , , , ,

Sembla que la recerca va avançant, com sempre gràcies a Internet. Remenant per la xarxa he acabat a la pàgina on els Innu parlen sobre la seva llengua, que ells anomenen Innu-aimun. Allà, a part de lliçons d’aquesta llengua, un recull d’històries tradicionals, i enllaços, hi ha també una sèrie de mapes d’on estan situats els seus poblats.

Curiosament, aquest mapa no coincideix amb el mapa que la mateixa web ofereix amb la distribució en el mapa dels dialectes Innu:

mapa-dialectes-innu.jpg

No sé si és perquè són comunitats separades, o perquè en algunes zones ja no s’hi parla… De fet, continua sent Canadà. Caldrà llegir més coses, per exemple aquest article que tenen en la seva web on expliquen com han creat un mapa amb Google Earth amb la situació de les diferents comunitats.

Segells sobre els primers passos al pol nord

Març 17, 2008 a les 1:58 pm | Arxivat a Enllaços | Deixa un comentari
Etiquetes: , ,

A vegades, saltant d’una web a una altra, arribes a llocs ben interessants. Un d’aquests llocs va ser Dan’s Topical Stamps, una pàgina web que recull una fantàstica col·lecció de segells. Com no podia ser d’altra manera, de seguida vaig mirar si hi havia alguna categoria nòrdica. I, sorpresa, mireu quins segells tan bonics:

Això m’ha fet recordar que, en algun lloc, vaig llegir que una bona manera -i gens cara- de fer més bonics els diaris de viatge, era anar comprant segells als diferents llocs i enganxar-los a les pàgines. En prenc nota.

Continue Reading Segells sobre els primers passos al pol nord…

Survival International: els Innu

Març 17, 2008 a les 12:55 am | Arxivat a Innu | 2 comentaris
Etiquetes: , , , , ,

Després de decidir d’emprendre aquest projecte personal, aviat vaig decidir que seria injust fer-ho sense tenir en compte tota la situació que viuen els pobles indígenes del voltant del cercle polar àrtic. Com ja havia intuït amb la visita als Sámi, aquests pobles s’enfronten amb moltes adversitats per a continuar mantenint el seu mode de vida, i consideraria una manca de responsabilitat per part meva no escriure sobre això.

Tal i com vaig aprendre a partir de la meva última entrada al bloc, hi ha una ONG, Survival International, que treballa en favor de les tribus indígenes de tot el món. Tenen una pàgina web excel·lent, amb tones d’informació. Tan sols us faré saber el què diuen sobre la gent del voltant de l’àrtic, després ja està a les vostres mans de continuar aprenent-ne més coses.

Innu

Els Innu són la gent indígena de la major part de la península del Labrador i el Quebec, a l’est del Canadà. Antigament també se’ls coneixia com a indis Montagnais-Naskapi, i no estan relacionats amb els Inuit, que viuen més al nord.

Com viuen? La seva terra, on han viscut durant milenis, és una vasta extensió sub-àrtica on el pasatge predominant està format per boscos, llacs, rius i esplanades rocoses. Ells anomenen la seva terra Nitassinan. Fins a la segona meitat del segle XX, els Innu eren caçadors nòmades. Durant la major part de l’any, els cursos fluvials de Nitassinan estan gelats, i solien viatjar en petits grups de dues o tres famílies amb raquetes de neu, arrossegant trineus. Quan el gel es fonia, viatjaven en canoa resseguint cap a la costa o el gran llac interior per pescar, comerciar, i trobar-se amb els amics i familiars. Caçaven animals com l’ós, el castor i el porc espí, a més a més de pescar i recol·lectar baies. Tot i això, la majoria d’ells depenia dels ramats de caribús que migraven a través de la seva terra cada primavera i tardor. Fins fa molt poc, els Innu obtenien tot el què necessitaven – menjar, roba, sostre, eines i armes – del caribú, que tenia per a ells molta importància cultural. Avui en dia s’ha reclòs els Innu en pobles, i tot i que alguns d’ells caces, pesquen i recol·lecten aliment molts d’ells tenen feines remunerades o depenen de la seguretat social.

A quins problemes planten cara? Durant els anys 50 i 60, els Innu, tradicionalment nòmades, van ser pressionats per establir-se en poblets sedentaris pel govern canadenc i l’església catòlica. La transició va ser dificultosa i traumàtica. La vida en aquests assentaments està marcada per nivells extremadament alts d’alcoholisme, el consum de droga esnifada estès entre els nens, la violència, i una alta taxa de suïcidis. Alguns Innu encara lluiten per mantenir el seu estil de vida tradicional, cosa cada cop més difícil ja que el govern controla les seves terres obtenir-ne beneficis a través d’explotacions mineres, la inunda per a establir-hi centrals hidroelèctriques, i hi construeix carreteres que tallen el què en queda. A l’abril de 1999, el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va descriure la seva situació com “l’assumpte més urgent amb que s’han d’afrontar els canadencs, i va condemnar el Canadà per ignorar i eliminar els drets dels pobles aborígens.

Com hi ajuda Survival? Survival ha cridat el govern canadenc a replantejar-se la seva actitud en les negociacions amb els Innu i d’altres grups semblants. Actualment afirmen que només reconeixeran els drets dels Innu a la seva terra si entreguen al govern la major part del seu territori. El Canadà ha de reconèixer el dret dels Innu a la terra que els pertany, i a viure-hi com ells escullin.

Sóc conscient que això no és gaire, però és tot just el començament. En continuareu llegint coses.

Fotògrafs àrtics

Març 13, 2008 a les 2:48 pm | Arxivat a Enllaços, Fotografia | Deixa un comentari
Etiquetes: , , , ,

No sóc la única que té el cap una mica més al nord que el cos, es veu. Aquesta parella, Bryan i Cherry Alexander, s’han especialitzat en fotografia de l’àrtic i reportatges d’aquesta zona, i d’això en treballen. Podeu veure la seva web aquí. També tenen un apartat de preguntes freqüents molt interessant:

What film do you use?

Bryan prefers to use Fuji Astia for his shoots as it gives the flesh tones and snow colours he likes, he is still testing other films now that Astia is being withdrawn.

Cherry uses a combination of Fuji Provia and Velvia depending on the colour saturation required, she will use the Provia 400F which is good in low light.

What camera does Bryan use?

Because Bryan frequently works for weeks on end in temperatures of -40 and lower, he chooses to use his old manual Canon F1’s. They use zinc and air batteries, have fast, light lenses and he doesn’t have to carry a ton of batteries with him. In more temperate climates he uses a Leica M5.

What camera does Cherry use?

Cherry works with the Canon EOS system using EOS1N bodies and 17-35mm/2.8 28-70mm/2.8 80-200mm/2.8 and the 300/4 IS lenses. This is possible because she usually has access to battery charging facilities and doesn’t work below -40. The Blue iceberg picture was taken on a Canon T90 with the manual 80-200mm zoom.

What accessories do you use?

Working in the extreme cold makes it tough to work with fiddly accessories, filters often lock onto the lens at temperatures below zero, so Bryan tends to rely on nature for special lighting effects. Cherry however, when time allows, uses polarisers, ND graduated filters, starbursts and fill flash, all carried in a backpack.

Can I carry your cameras?

You wouldn’t want to! They carry heavy backpacks, work long unsociable hours and get really mean when they don’t get the shots they want!

How did you start specialising in cold areas?

Bryan and Cherry met while they were both studying photography at the London College of Printing in 1967. Bryan did his thesis on ‘Photography in Cold Climates’. He also won a Royal Society of Arts bursary which allowed him to spend three months in the North of Greenland living with the Inuit people there. Bryan & Cherry travelled together with a Sami family on their spring migration in 1972. In 1980 Bryan photographed a book on North West Greenland for Time Life Books and they gave up their other jobs and concentrated on photography. Every year finds them visiting new, exciting places.

How do you keep warm?

Layers! Good thermal underwear close to the skin and a suitable selection of thin layers under a windproof outer garment. For serious extremes a hooded down jacket and padded trousers are welcome.

Summer in the arctic or Antarctica doesn’t require nearly as many clothes, but you will need a windproof outer layer and good insect repellent for the sub Arctic.

How do you keep your cameras working in the cold?

Bryan’s manual cameras usually stay outside any tents at the ambient temperature. minus whatever. Care needs to be taken about condensation, taking a freezing camera into a warm environment will result in a layer of condensation. Never take off a lens or change a film in these conditions or you will get moisture in side your camera. When changing temperatures either leave your camera bag closed for many hours until it is the same temperature as the room, or put the equipment you need into sealed plastic bags, the smaller amounts of equipment warm up much quicker.

Cherry recently had her Canon 5D and 20D at the South Pole with her and they worked well at -25C. All her L lenses continued working and autofocusing at that temperature but the 28-135mm wasn’t at all happy and refused to autofocus.

The Canon 511a batteries soon got cold and stopped working and to avoid the inconvenience of constantly swapping batteries from warm pockets into the camera, Cherry had purchased external power packs from Digital Camera Batteries The 40 Watt NiMH never ran out on her even when she was using it to run both the 5D and the 550 Flash gun for several hours and many exposures. The power pack is slim and fits snugly under a warm jacket, they are so unobtrusive that Cherry often didn’t bother to take them off while indoors for meals, she just unplugged the camera and left it outside in the camera bag. This is an excellent piece of equipment that overcomes many of the problems of working with battery powered cameras and flash at low temperatures.

Handwarmers are very good for keeping the ambient temperature of a camera bag above zero and Cherry put several in her camera bag both for overnight and before starting shooting in the morning but the LCD displays weren’t as unhappy in the cold as she had expected.

What is your favourite Charity?

Survival International, the charity that supports indigenous people.

Do either of you do talks?

Not without the offer of huge amounts of money or unusual locations!

Queda pendent la tasca de buscar més coses sobre la ONG que mencionen!

Primer pas: Alaska i Canadà

Març 13, 2008 a les 12:18 am | Arxivat a Llengües, Mapes | Deixa un comentari
Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Estic treballant amb l’Ethnologue intentant determinar quines famílies lingüístiques estan lligades a les cultures que habiten al voltant del pol nord, més amunt del cercle polar àrtic. He fet algunes troballes interessants; per exemple, algunes d’aquestes famílies lingüístiques tenen grups de parlants tan a Alaska i Canada com a Sibèria, al nord de Rússia. Això és molt interessant, i em pregunto com es deuria originar aquesta situació, espero poder-ho anar esbrinant mica en mica.

Aquí teniu part del què he trobat fins ara:

Alaska
Els EUA tenen 293,027,571 habitants, entre els quals hi ha 1.900.000 d’indis nadius americans, inuits o aleuts, tot i que no tots ells parlen les llengües indígenes (cens de 1990). Els idiomes reconeguts oficials (a part de l’anglès, que ho és “de facto”, són eh hawaià (a Hawaii) i l’espanyol (a Nou Mèxic). El nombre de llengües comptabilitzades en aquest territori és de 238. D’aquestes, 162 encara estan vives, 3 només tenen parlants com a segona llengua i han perdut tots els parlants materns, i 73 han mort. Totes les llengües inuit i aleut encara estan vives.

Aleut
[ale] 300 als EUA (1995 M. Krauss). En tot el món hi ha 490 parlants. Ètnicament, s’han recomptat 2.000 aleuts (1995 M. Krauss). Les grans varietats registrades són l’aleut oest a l’illa Atka (Cadena d’Aleut), l’aleut est a l’est de les Pribilofs, les illes aleutianes, i l’a península d’Alaska. També es parla a Rússia (Àsia). Els dialectes de l’aleut oest són Atkan, Atka, Attuan, Unangany, Unangan; i els de l’aleut est són Unalaskan i Pribilof Aleut. Família lingüística: Eskimo-Aleut, Aleut.

Inupiatun del nord d’Alaska
[esi] Població ètnica: 8,000, a Norton Sound i Point Hope, Alaska. També es parla al Canada. Noms alternatius: Inupiat, “Eskimo”. Dialectes: North Slope Inupiatun (Point Barrow Inupiatun), West Arctic Inupiatun, Point Hope Inupiatun, Anaktuvik Pass Inupiatun. Família lingüística: Eskimo-Aleut, Eskimo, Inuit.

Inupiatun del nord-oest d’Alaska
[esk] 4,000 (1978 SIL). Parlants de totes les llengües inuit: 75,000 d’un grup ètnic de 91,000 persones (1995 M. Krauss). Població ètnica: 8,000 (1978 SIL). Es parla a Alaska, Kobuk River, Noatak River, Seward Peninsula, i a l’estret de Bering. Noms alternatius: Northwest Alaska Inupiat, Inupiatun, “Eskimo”. Dialectes: Northern Malimiut Inupiatun, Southern Malimiut Inupiatun, Kobuk River Inupiatun, Coastal Inupiatun, Kotzebue Sound Inupiatun, Seward Peninsula Inupiatun, King Island Inupiatun (Bering Strait Inupiatun). Família lingüística: Eskimo-Aleut, Eskimo, Inuit.

Yupik, central
[esu] 10,000 (1995 M. Krauss). Població ètnica: 21,000 (1995 M. Krauss). Nunivak Island, Alaska coast des de la badia de Bristol fins a Unalakleet a Norton Sound i terra endins al llarg dels rius Nushagak, Kuskokwim, i Yukon. Noms alternatius: Central Alaskan Yupik. Dialectes: Kuskokwim Yupik (Bethel Yupik). Hi ha 3 dialectes, força diferents entre ells. Família lingüística: Eskimo-Aleut, Eskimo, Yupik, Alaskan.

Yupik, siberià central
[ess] 1,050 parlants als USA (1995 Krauss). Població en tots els països: 1,350. Població ètnica: 1,050 a USA (1995 Krauss). Distribuïts a l’illa de St. Lawrence, Alaska; als pobles Gambell i Savonga, Alaska. També es parla a Rússia (Asia). Noms alternatius: Esquimal de l’illa St. Lawrence Island, Yupik de l’estret de Bering Strait. Dialectes: Chaplino. Família lingüística: Eskimo-Aleut, Eskimo, Yupik, Siberian

Yupik, golf del Pacífic
[ems] 400 parlants (1995 M. Krauss). Població ètnica: 3,000 (1995 M. Krauss). Parlat a la península d’Alaska, l’illa Kodiak Island (dialecte de Koniag), i en vint poblats al llarg de la cosa d’Alaska des de la cala de Cook fins a la cala de Prince William (dialecte de Chugach). Noms alternatius: Alutiiq, Sugpiak “Eskimo”, Sugpiaq “Eskimo”, Chugach “Eskimo”, Koniag-Chugach, Suk, Sugcestun, Aleut, Pacific Yupik, South Alaska “Eskimo”. Dialectes: Chugach, Koniag. Família lingüística: Eskimo-Aleut, Eskimo, Yupik, Alaskan

Canadà

A Canadà hi ha 32,507,874 d’habitants, entre els quals hi ha 32.000 individus de l’ètnia inuit (1993): 146,285 d’ells són de primera llengua inuit (1981 census). Les llengües oficials del Canadà són l’anglès i el francès. L’índex d’alfabetització és del 96% al 99%. S’hi han llistat 89 llengües, de les quals 4 ja estan extingides.

Inuktitut, Canada de l’Est
[ike] 14,000 parlants(cens del 1991, L. Kaplan). Població ètnica: 17,500 (cens del 1991, L. Kaplan). Oestd e la badia de Hudson i a l’est èr l’illa de Baffin, el Quebec iá península de Labrador. Noms alternatius: Eastern Canadian “Eskimo”, “Eastern Arctic Eskimo”, Inuit. Dialectes: “Baffinland Eskimo”, “Labrador Eskimo”, “Quebec Eskimo”. Família lingüística: Eskimo-Aleut, Eskimo, Inuit

Inuktitut, Canadà de l’Oest
[ikt] 4,000 (cens del 1981). Tots els parlants de primera llengua inuit sumen 18,840 (cens del 1981). Població ètnic: 7,500 (cens del 1981). Parlat a la part central de l’àrtic canadenc, a l’oest cap al delta Mackenzie i l’àrea costanera, incloent Tuktoyaktuk a la costa àrtica i a la costa al nord d’Inuvik (però no a Inuvik i Aklavik, i l’àrea costanera). Noms alternatius: Inuvialuktun. Dialectes: Copper Inuktitut (“Copper Eskimo”, Copper Inuit), “Caribou Eskimo” (Keewatin), Netsilik, Siglit. El dialecte Caribou necessitaria de ser investigar més detingudament. Família lingüística: Eskimo-Aleut, Eskimo, Inuit.Inupiatun, North Alaskan.

Inupiatun, nord d’Alaska
[esi] Regió del delta Mackenzie inclosos Aklavik and Inuvik, a Alaska, EUA. Noms alternatius: North Alaskan Inupiat, Inupiat, Inupiaq, “Eskimo”. Dialectes: West Arctic Inupiatun (Mackenzie Inupiatun, Mackenzie Delta Inupiatun), North Slope Inupiatun. Família lingüística: Eskimo-Aleut, Eskimo, Inuit

Aquó podeu veure els fantàstics mapes de l’ Ethnologue per a fer-vos una idea més clara de la situació:

Alaska
Canadà

Des d’una nova perspectiva

Març 10, 2008 a les 11:48 pm | Arxivat a Mapes | 1 comentari
Etiquetes: , , , ,

Sempre mirem el globus terraqui amb la línia de l’Equador a l’alçada dels nostres ulls. Així solem representar també els mapes en dues dimensions. Per donar la volta al món prenent aproximadament com a referència la línia del cercle polar àrtic a 66º 33′ 39″, i tenint com a referència el pol nord, hi ha una perspectiva molt més interessant. Us en faig cinc cèntims en tres fotografies:

Pol nord, 1746-1747

Mapa de William Moor and Francis Smith, 1746-1747

Pol nord, 1882-83

Mapa de les estacions polars internacionals, 1882-83

 

Pol nord, actualment

Mapa del pol nord actual, amb la línia -de color vermell – dels 10º, que delimita les zones que en el mes més càlid de l’any, juliol, no pugen dels deu grau positius

Pàgina següent »

Bloc a WordPress.com.
Entries i comentaris feeds.