Situant Newfoundland i Labrador

Març 21, 2008 a les 8:51 pm | Arxivat a Innu, Llengües, Mapes | Deixa un comentari
Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

Continuem amb els pobles indígenes del Canadà. Avui, en una conversa de bar amb companys de feina, ha sortit el tema. Tots dos havien estat al Canadà, i m’han estat comentant algunes coses. No n’hem tret l’aigua clara, de la situació, però sí algunes pistes per seguir buscant. Més concretament, m’han comentat que havia estat notícia fa uns deu anys que Canadà donava autonomia a una de les zones tradicionalment indígenes. A partir d’aquí, cap a la Wiki a remenar:

Pel que fa al territori dels Innu, l’any 1869 era una província britànica independent del Canadà. Aquell mateix any, mitjançant unes eleccions, es va decidir que, tot i que el govern canadenc mantindria el contro sobre els impostos i la política econòmica, Newfoundland es mantindria sota domini britànic. L’any 1907 Newfoundland i Labrador adquiriren l’estatus de dominion, una mena de província autònoma. Tot i així, l’any 1933 el govern de Newfoundland va caure, i durant la Segona Guerra Mundial el Canadà es va encarregar de la seva defensa. A partir d’aquests fets, l’estatus d’aquest territori va quedar en entredit. L’any 1948, amb un marge molt estret, la majoria de ciutadans van votar en un referèndum i van esdevenir part de la confederació canadenca; així, el 31 de març de l’any següent Newfoundland i Labrador va esdevenir la desena i darrera província canadenca.

Geogràficament, la província està formada per l’illa de Newfoundland i la part continental de Labrador, a la costa atlàntica del Canadà. El nom de “Newfoundland” prové de l’anglès “New found land”, una traducció del llatí “Terra Nova”; el de Labrador prové del portuguès “lavrador”, un títol que significa “terratinent” que ostentava l’explorador portuguès de la regió, João Fernandes Lavrador.

A l’octubre de 2007 s’estimava que la població total de la província era de 507.475 persones. Quant a la seva composició lingüística, Newfoundland té els seus propis dialectes de l’anglès, en francè si també l’islandès. El dialecte anglès de Labrador té molts trets en comú amb el de Newfoundland. A més a més, Labrador té les seves pròpies varietats dialectals d’Innu-aimun i Inuktitut.

El cens del 2006 comptabilitzava un total de 505.469 persones, de les quals 499.830 responien així quan se’ls demanava per la llengua materna:

 

1. Anglès 488,405 97.7%
2. Francès 1,885 0.4%
3. Montagnais-Naskapi 1,585 0.3%
4. Xinès 1,080 0.2%
5. Espanyol 670 0.1%
6. Alemany 655 0.1%
7. Inuktitut 595 0.1%
8. Urdu 550 0.1%
9. Àrab 540 0.1%
10. Neerlandès 300 0.1%
11. Rus 225 ~
12. Italià 195 ~

La pàgina web del govern de Newfoundland i Labrador també ofereix força informació, on hi destaca un apartat sobre els aborígens del Labrador. Tot això, però, en propers capítols :)

Les poblacions Innu a la península del Labrador

Març 17, 2008 a les 11:00 pm | Arxivat a Innu, Llengües, Mapes | Deixa un comentari
Etiquetes: , , , , , ,

Sembla que la recerca va avançant, com sempre gràcies a Internet. Remenant per la xarxa he acabat a la pàgina on els Innu parlen sobre la seva llengua, que ells anomenen Innu-aimun. Allà, a part de lliçons d’aquesta llengua, un recull d’històries tradicionals, i enllaços, hi ha també una sèrie de mapes d’on estan situats els seus poblats.

Curiosament, aquest mapa no coincideix amb el mapa que la mateixa web ofereix amb la distribució en el mapa dels dialectes Innu:

mapa-dialectes-innu.jpg

No sé si és perquè són comunitats separades, o perquè en algunes zones ja no s’hi parla… De fet, continua sent Canadà. Caldrà llegir més coses, per exemple aquest article que tenen en la seva web on expliquen com han creat un mapa amb Google Earth amb la situació de les diferents comunitats.

Survival International: els Innu

Març 17, 2008 a les 12:55 am | Arxivat a Innu | 2 comentaris
Etiquetes: , , , , ,

Després de decidir d’emprendre aquest projecte personal, aviat vaig decidir que seria injust fer-ho sense tenir en compte tota la situació que viuen els pobles indígenes del voltant del cercle polar àrtic. Com ja havia intuït amb la visita als Sámi, aquests pobles s’enfronten amb moltes adversitats per a continuar mantenint el seu mode de vida, i consideraria una manca de responsabilitat per part meva no escriure sobre això.

Tal i com vaig aprendre a partir de la meva última entrada al bloc, hi ha una ONG, Survival International, que treballa en favor de les tribus indígenes de tot el món. Tenen una pàgina web excel·lent, amb tones d’informació. Tan sols us faré saber el què diuen sobre la gent del voltant de l’àrtic, després ja està a les vostres mans de continuar aprenent-ne més coses.

Innu

Els Innu són la gent indígena de la major part de la península del Labrador i el Quebec, a l’est del Canadà. Antigament també se’ls coneixia com a indis Montagnais-Naskapi, i no estan relacionats amb els Inuit, que viuen més al nord.

Com viuen? La seva terra, on han viscut durant milenis, és una vasta extensió sub-àrtica on el pasatge predominant està format per boscos, llacs, rius i esplanades rocoses. Ells anomenen la seva terra Nitassinan. Fins a la segona meitat del segle XX, els Innu eren caçadors nòmades. Durant la major part de l’any, els cursos fluvials de Nitassinan estan gelats, i solien viatjar en petits grups de dues o tres famílies amb raquetes de neu, arrossegant trineus. Quan el gel es fonia, viatjaven en canoa resseguint cap a la costa o el gran llac interior per pescar, comerciar, i trobar-se amb els amics i familiars. Caçaven animals com l’ós, el castor i el porc espí, a més a més de pescar i recol·lectar baies. Tot i això, la majoria d’ells depenia dels ramats de caribús que migraven a través de la seva terra cada primavera i tardor. Fins fa molt poc, els Innu obtenien tot el què necessitaven – menjar, roba, sostre, eines i armes – del caribú, que tenia per a ells molta importància cultural. Avui en dia s’ha reclòs els Innu en pobles, i tot i que alguns d’ells caces, pesquen i recol·lecten aliment molts d’ells tenen feines remunerades o depenen de la seguretat social.

A quins problemes planten cara? Durant els anys 50 i 60, els Innu, tradicionalment nòmades, van ser pressionats per establir-se en poblets sedentaris pel govern canadenc i l’església catòlica. La transició va ser dificultosa i traumàtica. La vida en aquests assentaments està marcada per nivells extremadament alts d’alcoholisme, el consum de droga esnifada estès entre els nens, la violència, i una alta taxa de suïcidis. Alguns Innu encara lluiten per mantenir el seu estil de vida tradicional, cosa cada cop més difícil ja que el govern controla les seves terres obtenir-ne beneficis a través d’explotacions mineres, la inunda per a establir-hi centrals hidroelèctriques, i hi construeix carreteres que tallen el què en queda. A l’abril de 1999, el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va descriure la seva situació com “l’assumpte més urgent amb que s’han d’afrontar els canadencs, i va condemnar el Canadà per ignorar i eliminar els drets dels pobles aborígens.

Com hi ajuda Survival? Survival ha cridat el govern canadenc a replantejar-se la seva actitud en les negociacions amb els Innu i d’altres grups semblants. Actualment afirmen que només reconeixeran els drets dels Innu a la seva terra si entreguen al govern la major part del seu territori. El Canadà ha de reconèixer el dret dels Innu a la terra que els pertany, i a viure-hi com ells escullin.

Sóc conscient que això no és gaire, però és tot just el començament. En continuareu llegint coses.

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.
Entries i comentaris feeds.