Survival International: els Innu

Després de decidir d’emprendre aquest projecte personal, aviat vaig decidir que seria injust fer-ho sense tenir en compte tota la situació que viuen els pobles indígenes del voltant del cercle polar àrtic. Com ja havia intuït amb la visita als Sámi, aquests pobles s’enfronten amb moltes adversitats per a continuar mantenint el seu mode de vida, i consideraria una manca de responsabilitat per part meva no escriure sobre això.

Tal i com vaig aprendre a partir de la meva última entrada al bloc, hi ha una ONG, Survival International, que treballa en favor de les tribus indígenes de tot el món. Tenen una pàgina web excel·lent, amb tones d’informació. Tan sols us faré saber el què diuen sobre la gent del voltant de l’àrtic, després ja està a les vostres mans de continuar aprenent-ne més coses.

Innu

Els Innu són la gent indígena de la major part de la península del Labrador i el Quebec, a l’est del Canadà. Antigament també se’ls coneixia com a indis Montagnais-Naskapi, i no estan relacionats amb els Inuit, que viuen més al nord.

Com viuen? La seva terra, on han viscut durant milenis, és una vasta extensió sub-àrtica on el pasatge predominant està format per boscos, llacs, rius i esplanades rocoses. Ells anomenen la seva terra Nitassinan. Fins a la segona meitat del segle XX, els Innu eren caçadors nòmades. Durant la major part de l’any, els cursos fluvials de Nitassinan estan gelats, i solien viatjar en petits grups de dues o tres famílies amb raquetes de neu, arrossegant trineus. Quan el gel es fonia, viatjaven en canoa resseguint cap a la costa o el gran llac interior per pescar, comerciar, i trobar-se amb els amics i familiars. Caçaven animals com l’ós, el castor i el porc espí, a més a més de pescar i recol·lectar baies. Tot i això, la majoria d’ells depenia dels ramats de caribús que migraven a través de la seva terra cada primavera i tardor. Fins fa molt poc, els Innu obtenien tot el què necessitaven – menjar, roba, sostre, eines i armes – del caribú, que tenia per a ells molta importància cultural. Avui en dia s’ha reclòs els Innu en pobles, i tot i que alguns d’ells caces, pesquen i recol·lecten aliment molts d’ells tenen feines remunerades o depenen de la seguretat social.

A quins problemes planten cara? Durant els anys 50 i 60, els Innu, tradicionalment nòmades, van ser pressionats per establir-se en poblets sedentaris pel govern canadenc i l’església catòlica. La transició va ser dificultosa i traumàtica. La vida en aquests assentaments està marcada per nivells extremadament alts d’alcoholisme, el consum de droga esnifada estès entre els nens, la violència, i una alta taxa de suïcidis. Alguns Innu encara lluiten per mantenir el seu estil de vida tradicional, cosa cada cop més difícil ja que el govern controla les seves terres obtenir-ne beneficis a través d’explotacions mineres, la inunda per a establir-hi centrals hidroelèctriques, i hi construeix carreteres que tallen el què en queda. A l’abril de 1999, el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va descriure la seva situació com “l’assumpte més urgent amb que s’han d’afrontar els canadencs, i va condemnar el Canadà per ignorar i eliminar els drets dels pobles aborígens.

Com hi ajuda Survival? Survival ha cridat el govern canadenc a replantejar-se la seva actitud en les negociacions amb els Innu i d’altres grups semblants. Actualment afirmen que només reconeixeran els drets dels Innu a la seva terra si entreguen al govern la major part del seu territori. El Canadà ha de reconèixer el dret dels Innu a la terra que els pertany, i a viure-hi com ells escullin.

Sóc conscient que això no és gaire, però és tot just el començament. En continuareu llegint coses.