Us heu preguntat mai com confessar la vostra passió per la pizza fins i tot si esteu a Grenlàndia? Ara podeu parlar obertament sobre això fins i tot si esteu menjant peix fresc en l’interior d’un iglú gràcies a aquest breu glossari oferta per l’Indian and Northern Affairs of Canada:

Hola.
Com estàs?
Em dic ________.
Què està passant?
Sóc de ________ .
Com et dius?
Pertanyo a la nació _______ .
Puc parlar la meva llengua.
Estàs aprenent a parlar la teva llengua?
Vaig a la botiga.
Tornaré a ser aquí aviat.
M’agrada la pizza.
Guai!
De cap manera!
Adéu

Us repto a dir “de cap manera!” quan algú us pregunti si enyoreu la vostra càlida llar el proper estiu ;)

Greenpeace ha endegat una campanya per a la protecció dels pols, especialment el pol nord. Sé que no sóc gaire original dient que els polítics fan fàstic, però és el què se’m passa pel cap llegint això. A veure què se us passa pel cap a vosaltres:

L’escalfament global està fonent l’àrtic a un ritme alarmant. Com a resultat una gran quantitat de països estan esperant per estreure’n el petroli i el gas que hi ha sota el gel. Com més petroli i gas consumim, més ràpid es fondrà l’àrtic, i més a prop estarem del catastròfic canvi climàtic.

És una trista ironia. En un intent d’assegurar es “drets” de les indústries pesqueres de l’àrtic, les noves rutes de transport, el petroli, el gas, i els recursos els països es guanyen interès en què l’àrtic es fongui.

I mentre els polítics i els militars competeixen pel contro del llunyà nord, el gel es fon. Els investigadors ja diuen que l’any 2040 ha podríem tenir estius sense gel a l’àrtic.

Fer de làrtic una reserva mundial podria ser una realitat. Ja existeix un precedent. Gràcies a la pressió pública, l’Antàrtida ja gaudeix de la protecció que l’àrtic també necessita.

Ara toca fer una mica de soroll perquè això passi.

Si voleu donar-hi suport, signeu aquí!

Ja fa força temps que vaig escriure l’entrada a Ethnologue, quan vaig escriure la informació relativa a Alaska i Canadà. Per ser sincera, pensava que potser em costaria anar trobant informació per al projecte, i em va semblar un pas fàcil començar per Ethnologue. Però he anat saltant d’una pàgina a l’altra, i pràcticament m’havia oblidat d’aquest pas tan bàsic. Així que continuo, aquest cop amb la informació sobre Grenlàndia o, més ben dit, Kalaallit Nunaat:

Kalaallit Nunaat (Greenland)

La població total és de 56.384. Llengües nacionals o oficials: inuktitut greenlandès, danès. Afiliació amb Dinamarca, autogovern des de 1979. Taxa d’alfabetització: 93%. El nombre de llengües llistat per Grenlàndia és de dos: danès i inuktitut grenlandès. Totes dues són llengües vives.

Inuktitut grenlandès
[kal] 47.800 parlants a Grenlàndia (1995 Krauss). Aquesta xifra inclou 3.000 parlants de grenlandès est, 44.000 de grenlandès oest, i 800 de nord grenlandès. La població total en tots els països és de 54.800. Unes 80 comunitats per sobre de 10 persones. About 80 communities of populations over 10. També es parla a Dinamarca. Només alternatius: Greenlandic, Kalaallisut. Dialectes: West Greenlandic, East Greenlandic, “Polar Eskimo” (North Greenlandic, Thule Inuit). Els dialectes s’acosten a ser llengües diferents (M. Krauss 1995). Classificació: Eskimo-Aleut, Eskimo, Inuit.

No he pogut trobar el mapa de Grenlàndia, potser no en tenen…

Ahir em va arribar una bola de neu des dels Països Baixos fins a Barcelona. Deia que existeix un centre de recerca, el Mercator, o European Research Centre on Multilingualism and Language Learning (Centre Europeu de Recerca en el Multilingüisme i l’Aprenentatge de Llengües). Treballen en una gran varietat de temes, així que em vaig limitar a buscar els relacionats amb l’àrtic. Amb aquest títol tan bonic, us presento el que han dut a terme a Sibèria:

Veus de la tundra i la taiga

El projecte NWO anomenat “Veus de la tundra i la taiga” va començar el maig de 2002 i es va allargar fins el juny de 2005. Dividit en subprojectes duts a terme per diferents equips en diferents territories de la Federació Russa, aquest projecte ha contribuït a l’enfortiment i la revitalització de diverses minories indígenes del nord de Rússia, incloent-hi els Nenets, Nivkh, Yukagir, Khanty, Mansi i altres. El projecte forma part d’un programa general de recerca amb el mateix nom.

Informe final

Descripció breu de les línies generals:

El tema del programa de recerca “Veus de la tundra i la taiga” és l’estudi de les llengües i cultures amenaçades de la Federació Russa, que cal descriure ràpidament abans que desapareguin. Aquesta recerca es duu a terme des de l’experiència que dóna la feina prècia en la tecnologia per la reconstrucció d’antigues gravacions de so trobades en arxius de Sant Petersburg ha fet possible de comparar les llengües que actualment es parlen en aquelles àrees amb les que es parlaven fa mig segle. Aquestes gravacions consisteixen en parla espontània, cançons tradicionals, llegendes… narrades el llengües siberianes, entre d’altres.

En el projecte NWO vam aplicar les tècniques desenvolupades anteriorment a algunes de les minories lingüístiques i culturals de Rússia que estan en perill d’extinció:els Nivkh i Orok a Sakhalin, i les llengües Yukagir i Tungus a Yakutia. L’objectiu és establir una llibreria fonètica i de vídeo d’històries, folklore, cançons i tradicions orals dels pobles de Sakhalin i Yakutia. Per tal d’aconseguir-ho es comparen els arxius antics amb els nous, i aquests últims s’afegeixen a l’arxiu material de Sant Petersburg, part del qual es pot trobar a Internet i/o en CD-ROM.

La parla espontània i els textos preparats que es recullen són valuosos per la etnolingüística i també per l’antropologia, el folklore, i l’anàlisi etnomusicològica. Per aquest propòsit, les dades són (vídeo)enregistrades, i analitzades des del punt de vista de la construcció i l’ús de la llengua. Els textos, un cop descrits, es publiquen en revistes científiques i llibres amb il·lustracions, en CD-ROM i Internet. Aquestes anàlisis, per tant, resten a disposició d’investigadors en els camps de la fonètica, la lingüística, l’antropologia, la història, l’etnomusicologia i el folklore. Per aquest propòsit els nous centres estan equipats amb ordinadors, programari, gravadores de veu i llibres.

La recerca i documentació es duu a terme amb una cooperació propera amb els estudiosos locals. A Yuzhno-Sakhalinsk i Yakutsk els investigadors d’allà participen en l’arxivament de gravacions de so i en les expedicions per a realitzar el treball de camp. Es formen a la Universitat de Sant Petersburg i els especialistes d’aquesta universitat els visiten per tal d’establir nous centres per l’estudi i l’ensenyança de les llengües locals i els temes que s’hi relacionen.

Veus de Buryatia

El juliol de 2005, Tjeerd de Graaf va presentar l’informe final del projecte dut a terme juntament amb col·laboradors russos en el marc de treball del projecte “Veus de la tundra i la taiga”. El grup de recerca va rebre moltes reaccions positives, tant de científics com de professors, estudiants, parlants nadius i autoritats locals. Això s’aplica en particular a Buryatia, una de les repúbliques federals de Rússia a Sibèria, on Tjeer de Graaf i el seu company de Buryat Ljubov Radnajeva van visitar diversos centres el juny i juliol de 2005. Durant seminaris per a la formació de professorat, van comunicar els resultats dels seus projectes, així com l’ús de les noves tecnologies en l’ensenyament de llengües. Centífics i professors de Buryatia estan preparats i a punt per continuar realitzant projectes similars. Una proposta per aquest projecte ha estat preparada i enviada a l’INTAS, organització de la Unió Europea.

D’acord amb les últimes dades de la UNESCO, la llengua Buryat és considerada una llengua amenaçada, i registrada al Llibre Vermell de la UNESCO de llengües amenaçades. Mentrestant, molts dels seus parlants demostren el seu desig que els seus fills emprin la llengua nadiua. Els recursos educatius moderns (com ara l’aprenentatge assistit per ordinador, o el materia multimèdia) són pràcticament inexistents per ensenyar el la llengua Buryat. Cal dir, però, que existeixen condicionaments favorables perquè aquests materials es desenvolupin. LA recerca conjunta mencionada anteriorment permetria que aquest projecte es dugués a terme.

Si teniu més boles de neu per a mi (també conegudes com informació, enllaços, recursos…) no dubteu d’escriure’m unes ratlles!

Aquest és el títol d’un bloc molt interessant que vaig descobrir ahir: Talking Alaska. L’escriu el Dr. Gary Holton, un investigador de l’Alaska Native Languages Center. Aquí teniu la presentació del seu bloc, que és en anglès:

Welcome to Talking Alaska!

This blog covers topics related to Alaska Native languages, including language documentation, language revitalization, language activism, and language endangerment. We may touch on other related topics as well. Guest authors are welcome; contact the admin if you would like to contribute.

We are now well into the 21st century, and all of Alaska’s twenty indigenous (Native) languages are extremely endangered. The knowledge of the Elders risks being lost as young people in Alaska grow up speaking English, with little or no knowledge of the languages of the ancestors.

This is not a new situation. The decline of Alaska Native languages and the shift to English began shortly after the purchase of Alaska from Russia. As the The first General Agent of Education in Alaska, Sheldon Jackson began implementing English-only policies as early as 1884, believing that Native languages were an impediment to educational progress in the state. It was nearly one hundred years before the devastating legacy of these policies began to be reversed with the passage of the Alaska Bilingual Education Act on June 9, 1972. The remainder of the 1970s saw a surge of interest in Alaska Native language work, with many speakers learning to document and teach their Native languages. The decade culminated with the production of Talking Alaska, a series of ten 30-minute videos exploring the “priceless heritage of Alaska’s Native languages.”

The 21st century has seen a resurgence of interest in Alaska Native languages and Native language revitalization. Language programs have been started across the state, ranging from intensive summer language institutes to public immersion language schools. A new generation of speakers — many of the second language speakers — is emerging. These efforts provide testimony that Alaskans have recognized the “priceless heritage of Alaska’s Native language.”

Realment crec que Internet és una eina molt interessant per a les minories, ja que els dóna llibertat per comunicar i reclamar els seus drets al món sencer, tal i com fa aquest bloc que us ressenyo. Ja el tinc al lector de RSS, així que tant jo com vosaltres seguirem en contacte amb ells :)

Com us vaig dir en una entrada anterior sóc lingüista, filòloga per ser exactes. Així que un dels eixos del meu viatge serà, probablement, l’estudi de les llengües. Suposo que aquesta mirada esbiaixada és inevitable, deformació professional. A més a més, aquest eix sovint m’ha comportat experiències interessants anant de viatge, ja que és una manera d’aproximar-se a la gent i a la seva cultura força interessant. Així que, quan vaig començar a llegir notícies sobre descobriments lingüístics, em va resultar inevitable seguir el fil. I aquest fil m’ha conduït fins a l’Alaska Native Language Center:

Alaska Native Language Center

Missió i objectiu

L’Alaska Native Language Center va ser establer l’any 1972 per la legislació estatal com a centre de recerca i documentació per a les vint llengües nadiues d’Alaska. És internacionalment conegut com el centre més important als Estats Units per l’estudi de les llengües Eskimo i Athabascan. El ANLC publica les seves recerques el col·leccions, diccionaris, gramàtiques i documents de recerca. El centre té un arxiu documental amb més de 10.000 ítems, pràcticament tot el que s’ha publicat sobre les llengües nadiues d’Alaska, incloent còpies de la documentació lingüística més antiga, així com informació sobre llengües que estan relacionades amb les d’Alaska. Els membres del grup de recerca proveeixen de materials els professors bilingües i d’altres professionals de la llengua en tot l’estat, assisteixen els investigadors socials i d’altres que treballin amb llengües nadiues, i ofereixen serveis de consulta i formació a professors, districtes escolats i agències estatals relacionades amb l’educació bilingüe. El grup de recerca de l’ANLC també participa en l’ensenyament en el programe de llengües nadiues d’Alaska, que ofereix titulacions en yup’ik centrali i eskimo inupiaq a la Universitat de Fairbanks, a Alaska. El centre també lluita per fer créixer la consciència pública sobre la gravetat de la desaparició de llengües arreu del món, i particularment en el nord. De les vint llengües nadiues d’Alaska, només dues (el yup’ik siberià en dos pobles a l’illa de St. Lawrence, i el yup’ik en disset poblats al sud-oest d’Alaska) són parlats per infants com a primera llengua, i cadascun dels vint té un inestimable valor per la humanitat i és mereixedor de la preservació. Per això, l’ANLC continua documentant, cultivant i promovent aquestes llengües, per així contribuir al seu futur i en el patrimoni de tots els habitants d’Alaska.

Llengües nadiues d’Alaska

 

Aleut | Alutiiq | Iñupiaq | Central Yup’ik | Siberian Yupik | Tsimshian | Haida | lingit | Eyak | Ahtna | Dena’ina | Deg Hit’an | Holikachuk | Upper Kuskokwim | Koyukon | Tanana | Tanacross | Upper Tanana | Gwich’in | Hän

Classes and Degree Programs

Hi ha vint llengües nadiues diferents a Alaska: Aleut, Alutiiq (també anomenat Aleut o Sugpiaq), Central Yup’ik Eskimo, St. Lawrence Island Eskimo, Inupiaq Eskimo, Tsimshian, Haida, Tlingit and Eyak i onze llengües d’Athabascan. Aquestes llengües tot just comencen a ser reconegudes com a l’herència de valor incalculable que sens dubte són.

Des de l’aprovació a Alaska de la Llei per l’Educació Bilingüe de 1972 hi ha hagut una demanda de professors que puguin parlar i ensenyar aquestes llengües a les escoles a tot l’estat, allí on hi hagi nens que parlin aquestes llengües. Per això hi ha oportunitats professionals per a tots aquells amb habilitats en els sectors de l’educació, la recerca, la cultura i el desenvolupament polític.

El Central Yup’ik Eskimo és parlat per un major nombre de persones, seguit per l’ Inupiaq. S’ofereix currículum educatiu en aquestes dues llengües. També s’ofereixen regularment cursos de Kutchin (Gwich’in) Athabascan. Per totes les altres llengües, s’ofereix instrucció individual o en grups reduïts en temes concrets. Per això s’han impartit sovint classes, seminaris i tallers de Tlingit, Haida, St. Lawrence Island Eskimo, Aleut i Koyukon, així com Eskimo comparat i Athabascan comparat.

La Universitat de Faribanks és l’única que ofereix aquests itineraris, amb la col·laboració del personal i el fons documental del ANLC.

Programes universitaris oferts: Minor in Alaska Native Languages, B.A. or Minor in Iñupiaq or Yup’ik Eskimo, A.A.S. or Certificate in Native Language Education, M.A. in Applied Linguistics.

Poder fer un cop d’ull al directori de personal i a les publicacions. Allà també hi tenen una interessant pàgina de “recursos” que serà motiu de posteriors entrades.

Estic molt contenta amb això que he trobat! Estava llegint Anthropology.net, i han publicat un article sobre Sibèria i els nadius d’Alaska del National Geographic. El podeu llegir aquí, o en aquest mateix bloc:

L’enllaç entre les llengües siberianes i les dels nadius americans. Un inici.

John Roach
per National Geographic News
26 de març, 2008

Una llengua en perill d’extinció a la remota Sibèria central comparteix una llengua materna amb una dotzena de llengües d’Amèrica del Nord parlades milers de quilòmetres més enllà, confirmen les noves recerques. La troballa permetria als lingüistes de sospesar com Amèrica va començar a ser poblada, d’acord amb Edward Vajda, director del Centre pels Estudis de l’àsia Oriental i Occidental de la Universitat de Belingham.

Des de 1923 els investigadors han suggerit que existeix una connexió entre les llengües asiàtiques i nordamericanes, però aquest és el primer cop que aquesta connexió s’ha demostrat a partir d’estàndards, afirma Vajda, que ha estudiat aquesta relació durant més de quinze anys. Investigadors anteriors havien recopilat llistes de paraules semblants, però els seus mètodes no eren científics. Aquestes semblances, diu Vajda, poden ser considerades casualitats tot i que representin una evidència genuïna. Així que Vajda va desenvolupar un altre mètode. “He establert un sistema sencer de vocabulari similar i també paral·lels gramaticals, bàsicament sobre l’estructuració dels prefixes verbals”, diu.

Llengua en perill d’extinció

La seva recerca enllaça la família lingüística del Vell Món del Yeniseic a la Sibèria Central amb la família Na-Dene de llengües a l’Amèrica del Nord. La família Yenisec inclou les llengües ja extingides Yugh, Kott, Assan, Arin, i Pumpokol. Ket és l’única llengua que encara sobreviu, amb menys de 200 parlants, la majoria d’ells amb més de 50 anys, segons Vajda. “En un parell de generacions el Ket probablement s’haurà extingit”, afirma. (Notícies relacionades: “Languages Racing to Extinction in 5 Global ‘Hotspots’” [September 18, 2007].)
La família Na-Dene inclou llengües que es parlen pel grup de tribus Athasbaskan als EUA i Canadà, així com per la gent Tlingit i Eyak. L’última parlant d’Eyak va morir el gener passat.

Vajda va presentar els seus resultats el febrer, en una trobada de lingüistes al Centre de Llengües Nadiues d’Alaska, a Fairbanks.

Establint la connexió

Vajda va establir que l’enllaç entre la família Yeniseic i Na-Dene a partir de l’observació del sisteme de prefixació verbal. Aquests prefixes no existeixen en cap altra llengua del nord d’Àsia. “Tan sols les llengües Na-Dene tenen un sistema de prefixes verbals molt semblant al Yeniseic”, afirma. A partir d’aquí Vajda ha trobat algunes dotzenes de cognats, paraules que pertanyen a diferents llengües però que son semblants des d’un punt de vista fonètic i semàntic. Aquests resultats encaixen amb els treballs anteriors de Merritt Ruhlen, un antropòleg de la Universitat de Stanford a Califòrnia; qui, segons Vajda, va descobrir els primers cognats del Yeniseic i els Na-Dene. Vajda també assenyala que aquests cognats tenen correspondència fonètica. “He connectat sistemàticament les estructures de les llengües Yeniseic amb les estructures del Na-Dene modern” - diu Vajda - “les meves comparacions no mostren tan sols semblances formals, si no que també mostro que hi ha un sistema al darrera”.

Johanna Nichols és una lingüista a la universitat de Califòrnia a Berkeley, que va assistir a la torbada on Vajda va presentar la seva recerca. Amb l’excepció de la família Eskimo-Aleut que s’estén al llarg de l’estret de Bering i les Illes Aleutianes, aquesta és la primera demostració exitosa que existeix una connexió entre una llengua de l’Antic i el Nou món”, diu Nichols.

Llengua originària

Vajda afirma que la seva recerca situa la lingüística al mateix escenari que l’arqueologia, l’antropologia i la genètica pel que fa als estudis sobre la història dels éssers humans al Nord d’Àsia i Nord Amèrica. Ni el Ket modern ni el Na-Dene representen la llengua originària. Per exemple, probablement alguns sons de del Na-Dene són més propers al tronc comú que els del Yeniseic. Algunes altres paraules en Yeniseic, però, són probablement més antigues.

A partir de les evidències arqueològiques de les migracions humanes a través de l’estret de Bering, la connexió lingüística es podria remuntar a, com a mínim, 10.000 anys enrera. Si això és cert, segons Vajda es tractaria de l’enllaç lingüístic més antic demostrat fins avui dia. Encara falta, però, molta recerca sobre quan es van originar aquestes llengües i com van integrar-se ne diverses cultures abans que això s’accepti, afirma Nichols. “No crec que hi hagi cap raó per assumir que aquesta connexió es remunti a fa 10.000 anys. Segurament es deu tractar d’un episodi tardà en una història de l’assentament més llarg i més complex”, diu ella.

Sent jo mateixa filòloga, estic fascinada per aquest descobriment. Són molt bones notícies, enhorabona pels investigadors! A veure si troballes com aquesta contribueixen a fomentar i expandir l’ús i conservació d’aquestes llengües ignorades.

Fa poc vaig començar una sèrie d’entrades enllaçant informació oferta per Survival International. Aquesta setmana, continuo amb els pobles indígenes de Sibèria. Quan era petita, vaig sentir alguna cosa d’aquesta regió perquè era un lloc inhòspit on s’hi deportava gent. Tot i això, vaig el nom i l’indret em van atreure. Per això quan l’any passat en vaig trobar una publicació d’un diari de viatge il·lustrat, la vaig comprar. I encara penso que tot i la seva duresa deu ser un lloc que val la pena descobrir.

Pobles indígenes de Sibèria

Les 30 diferents tribus que s’han recomptat a Sibèria van des de les formades per unes 200 persones (els Oroks) a 34.000 (els Nenet). Viuen en una àrea que cobreix el 58% de Rússia.

Com viuen? Algunes d’aquestes tribus són criadors nòmades de rens, que habiten a la tundra àrtica o a la taiga, el bosc de coníferes propi d’aquestes latituds. Tot i que la cria de rens és la seva activitat tradicional, avui dia la seva economia es basa no tan sols en això si no també en la caça i la recol·lecció, i sovint viuen en assentaments estables. El percentatge de població d’aquestes tribus que preserva el seu mode de vida nòmada ha caigut del 70% al 10% en els últims darrers 35 anys. Les llengües que parlen pertanyen a diverses famílies lingüístiques; algunes sense cap vincle amb d’altres llengües, i cap d’elles té relació amb el rus. Algun dels grups més nombrosos, els Sakha (anteriorment anomenats Yakuts) i els Komi, tenen les seves pròpies repúbliques dins de l’estat rus.

A quins problemes s’encaren? Sota l’administració soviètica els pobles indígenes van perdre la seva terra en favor de les indústries estatals. Amb la industrialització, les seves regions van ser preses per estrangers, i les autoritats van fer nombrosos esforços per eliminar la llengua, cultura i forma de vida indígena. Avui dia, els seus problemes més importants són la degradació del medi ambient causada pel gas, el petroli i la tala d’arbres, així com la falta de drets sobre la seva terra.

Com hi ajuda Survival? Survival dóna suport a les associacions indígenes russes com ara l’Associació Russa de Pobles Indígenes del Nord, (RAIPON), recolzant les seves demandes quant al dret de veto o de compensació quan es duen a terme projectes industrials en la seva terra. També donen suport a la crida a Rússia perquè signi el conveni Internacional d’Organització del Treball, apartat 169, on es reconeixen els drets dels pobles indígenes i, específicament, el seu dret a que es reconeguin les terres on habiten com a pròpies.

Ha estat molt sorprenent per a mi veure com està relacionada la falta de respecte cap als drets de les tribus indígenes amb el medi ambient, ja sigui a Sibèria, Escandinàvia o el Labrador, i com se’ls expulsa de les seves terres perquè només es veuen com a font de recursos energètics.

Al Japó! Farà un mes vaig llegir a la revista Lonely Planet que al Japó hi existia un grup indígena anomenat Ainu, i que provenien de Sibèria. Va ser tota una sorpresa, i m’agradava la idea de fer una parada al Japó en la volta al món. Però ara estic una mica confusa, ja que la Wikipedia explica que els orígens d’aquest grup no són clars. I, pel què sembla, no s’aclariran en els propers anys:

Els orígens dels Ainu encara no han estat del tot determinats. Sovint s’han considerat Jomon, nadius del Japó del període Jomon. “Els Ainu havien viscut en aquest lloc cent mil anys abans que els Fills del Sol arribessin”, diu una Yukar Upopo (llegenda Ainu). La cultura Ainu data del 1200 d.C. I recerques actuals suggereixen que s’haurien originat a partir de la unió entre les cultures Okhotsk i Satsumon. La seva economia es basava en les granges, i també en la caça, pesca i recol·lecció.

Els homes Ainu tenen força pèl al cos, tradicionalment. Anteriorment, alguns investigadors havien proposat un origen caucàsic, tot i que més recentment les anàlisis d’ADN no han trobat cap traça d’aquests suposats avantpassats. Aquestes anàlisis genètiques han mostrat que els Ainu pertanyen majoritàriament a Y-haplogrup D. L’únic altre lloc a part del Japó on aquest grup és comú és al Tíbet i a les illes Andaman, a l’oceà Índic. En un estudi elaborat per Tajima et al. (2004), dues mostres d’un total de 16 (és a dir, el 12,5 %) d’homes Ainu pertanyien al haplogrup C3, que és el cromosoma Y més comú entre els indígenes de l’est de Rússia i Mongòlia. Hammer et al. (2005) van extraure una altra mostra de quatre homes Ainu, i van descobrir que un d’ells (un ¼ o un 25% de la mostra) pertanyia a l’haplogrup C3. Alguns investigadors han especulat que aquesta minoria de portadors de l’haplogrup C3 podrien demostrar un cert grau d’influència genètica unidireccional provinent dels Nivkhs, amb qui els Ainu han tingut interaccions culturals a llarg termini. D’acord amb Tanaka et al (2004), el seu llinatge ADNmt consisteix principalment en l’haplogrup i (21,6%) i l’aplogrup M7a (15,7%). Una recent reavaluació dels trets cranials suggereix que els Ainu mostren més semblança amb els Okhotsk que amb els Jomon. Això concorda amb la referència sobre la cultura Ainu com a mescla dels Okhotsk i els Satsumon.

Hi ha qui ha especulat sobre els Ainu com a descendents d’una raça prehistòrica d’on també s’haurien originat pobles aborígens australians. En el llibre de Steve Olson “Mapping Human History” (pg. 133) es descriu el descobriment de fòssils que daten de 10.000 anys enrera, que representen restes dels Jomon, un grup que té els trets facials molt propers als indígenes de Nova Guinea i Australia. Després d’una nova onada d’immigració, probablement des de la península de Koreal, fa uns 2.300 anys, del grup Yayoi, els Jomon de “pura sang” van ser empesos cap al nord del Japó. Informació genètica ha suggerit que els japonesos moderns descendeixen tant dels Yayoi com dels Jomon.

A finals del segle XX, va especular-se bastant sobre si la gent d’aquell grup relacionat amb els Jomon podrien haver estat alguns dels primers pobladors d’Amèrica del Nord. Aquesta hipòtesi està basada sobretot en evidències òssies i culturals trobades en les tribus de l’oest d’Amèrica del Nord, així com en algunes zones de l’Amèrica del Sud. És possible que Amèrica del Nord tingués diferents grups entre els seus primers pobladors, i aquests parents dels Jomon podrien ser un d’ells. Kennewick Man també s’ha citat algun cop com a corroboració d’aquesta hipòtesis.

Els estudis pioners sobre mapificació genètica duts a terme per Cavalli-Sforza han mostrar un marcat gradient en les freqüències genètiques centrades en l’àrea del voltant del Japó, més en concret en l’arxipèlag japonès, que distingeix aquestes poblacions de la resta de l’est d’Àsia i de la majoria del continent americà. Aquest gradient apareix com el tercer moviment genètic més important (en altres paraules, el tercer component principal de variació genètica) a Euràsia, després de la gran expansió des del continent Africà, que mostra un continuum centrat en Aràbia i les parts adjacents de l’Orient Mitjà, i un segon continuum que distingeix les regions del nord d’Euràsia i Sibèria particularment de les regions del sud. Això donaria suport a la teoria sobre el període Jomon o fins i tot pre-Jomon.

Jomon i Yayoi són períodes japonesos. Per aquí hi ha molta informació nova, he estat buscant sobre les paraules marcades amb negreta:

Els Nivkhs (també Nivkh, Nivkhi, o Gilyak; etònim: Nivxi; llengua, нивхгу – Nivxgu) són un grup indígena que habita la part nord de l’illa de Sakhalin i la regió de l’estuari del riu Amur, administrada per Rússia. Els Nivkh són principalment pescadors, caçadors i criadors de gossos. Els Nivkh són semi-nòmades, ja que viuen a la costa a l’estiu i a l’interior a l’hivern, al costat de rierols i rius per pescar salmó. La terra on habiten es caracteritza com a taiga, amb hiverns amb neu abundant i estius suaus, i amb pocs arbres. Es creu que els Nivkh són els habitants originaris d’aquesta zona, potser a partir de grups que van migrar des de la regió de Transbaikal durant el pleistocè tardà.

Els Nivkh han sofert fortament d’influències foranes, la primera de les quals va ser la migració dels pobles de Tungus; després les dinasties de Manxúria i Xina van obligar-los a pagar tributs. A finals del segle XIX, els cosacs russos van annexionar i colonitzar les terres Nivkh, on encara ara formen una petita i menystinguda minoria. Avui dia, els Nivkh viuen seguint l’estil de vida rus, i a causa de l’explotació pesquera i la pol·lució dels corrents fluvials han adoptat molts trets de la gastronomia russa. Els Nivkh practiquen el xamanisme, molt important pel festival hivernal de l’Ós, tot i que alguns d’ells s’han convertit al cristianisme ortodox rus.

Segons el cens rus de 2002 són 5.287; la majoria d’ells russòfons, amb només un 10% que parla la seva llengua nadiua, el Nivkh, considerat un llenguatge aïllat, tot i que per conveniència sovint s’agrupa amb les llengües paleosiberianes. La llengua Nivkh es divideix en quatre dialectes, tot i que aquests sovint s’agrupen amb els veïns chukotko-kamchatkan i les llengües altaiques.

De moment no he trobat res sobre els Okhotsk i els Satsumon. Tot plegat és una mica confús ara mateix. Potser caldria tenir en compte més coses, com ara la forma de vida dels Ainu, les seves creences religioses o la seva cultura material. A veure què en sorgeix aleshores.

Continuem amb els pobles indígenes del Canadà. Avui, en una conversa de bar amb companys de feina, ha sortit el tema. Tots dos havien estat al Canadà, i m’han estat comentant algunes coses. No n’hem tret l’aigua clara, de la situació, però sí algunes pistes per seguir buscant. Més concretament, m’han comentat que havia estat notícia fa uns deu anys que Canadà donava autonomia a una de les zones tradicionalment indígenes. A partir d’aquí, cap a la Wiki a remenar:

Pel que fa al territori dels Innu, l’any 1869 era una província britànica independent del Canadà. Aquell mateix any, mitjançant unes eleccions, es va decidir que, tot i que el govern canadenc mantindria el contro sobre els impostos i la política econòmica, Newfoundland es mantindria sota domini britànic. L’any 1907 Newfoundland i Labrador adquiriren l’estatus de dominion, una mena de província autònoma. Tot i així, l’any 1933 el govern de Newfoundland va caure, i durant la Segona Guerra Mundial el Canadà es va encarregar de la seva defensa. A partir d’aquests fets, l’estatus d’aquest territori va quedar en entredit. L’any 1948, amb un marge molt estret, la majoria de ciutadans van votar en un referèndum i van esdevenir part de la confederació canadenca; així, el 31 de març de l’any següent Newfoundland i Labrador va esdevenir la desena i darrera província canadenca.

Geogràficament, la província està formada per l’illa de Newfoundland i la part continental de Labrador, a la costa atlàntica del Canadà. El nom de “Newfoundland” prové de l’anglès “New found land”, una traducció del llatí “Terra Nova”; el de Labrador prové del portuguès “lavrador”, un títol que significa “terratinent” que ostentava l’explorador portuguès de la regió, João Fernandes Lavrador.

A l’octubre de 2007 s’estimava que la població total de la província era de 507.475 persones. Quant a la seva composició lingüística, Newfoundland té els seus propis dialectes de l’anglès, en francè si també l’islandès. El dialecte anglès de Labrador té molts trets en comú amb el de Newfoundland. A més a més, Labrador té les seves pròpies varietats dialectals d’Innu-aimun i Inuktitut.

El cens del 2006 comptabilitzava un total de 505.469 persones, de les quals 499.830 responien així quan se’ls demanava per la llengua materna:

La pàgina web del govern de Newfoundland i Labrador també ofereix força informació, on hi destaca un apartat sobre els aborígens del Labrador. Tot això, però, en propers capítols :)